Família. El dol i els nens.

Sempre als nostres cors!

La Clàudia va veure que el seu germà gran, mentre parlava per telèfon amb una amiga seva, feia una expressió de cara estranya.

La nena va dir a sa mare:
- Mira quina cara posa l’Albert, mama! Fa riure!

Però la mare de la Clàudia de seguida es va adonar que alguna cosa no anava bé, i que l’expressió del noi era de dolor, com quan ens fem molt de mal i no volem plorar.

- Què et passa, Albert? – Li va preguntar amoïnada al seu fill.

- Mama! – Respongué ofegant un crit i començant a plorar desconsoladament- S'ha mort en Carles, mama! En Carles s'ha mort!

- ¿El Carles? Però, què ha passat? Si ahir estava la mar de bé i…

- Ha patit un accident, mama! L’ha atropellat un cotxe que corria massa. No, mama, no pot ser! En Carles no, mama!

El noi no podia deixar de plorar i la mare, que no tenia paraules de consol, el va abraçar molt fort i va plorar amb ell. La imatge d’en Carles, l’amic del seu fill, un noi alegre i sempre somrient, se li va fer present, de fet no se’l podia treure del cap.

La Clàudia es va espantar en veure plorar la seva mare i el seu germà, i va anar corrents al seu costat.
- Què passa, mama? Per què ploreu?
- Clàudia! Ha passat una cosa molt trista i per això plorem. ¿T'en recordes en Carles, l’amic del teu germà?
- Sí, mama. És clar que me’n recordo. Va jugar molt amb mi ahir, quan va venir a casa. És l’amic de l’Albert que més m’agrada. Sempre em tracta molt bé i em fa riure molt.
- Filla, el que ha passat és que en Carles s'ha mort. L’ha atropellat un cotxe aquest matí.

La nena es va sorprendre molt i no va dir res, va mirar a la seva mare i al seu germà.
- Mama, llavors, ¿Ja no tornaré a veure més en Carles? ¿Ja no vindrà més a casa? ¿No podré tornar a jugar amb ell?
- Ho sento filla, no. En Carles se n’ha anat i ja no el tornarem a veure.

La Clàudia va abraçar al seu germà per donar-li consol. Es barallaven sovint ells dos, però la nena mai havia vist l’Albert tant trist.


Tres dies després de la mort d’en Carles, la Clàudia va començar a fer preguntes als seus pares.
- L’Albert està molt trist. Avui l’he vist mirant fotografies on surt en Carles. Per què ho fa això? ¿Mirar-les no el posa més trist?
- No filla, veure fotografies d’en Carles, recordar-lo, pensar en ell, l’ajuda a apaivagar la seva pena. A veure, filla, a tu, què és allò que més t’agradava d’en Carles?
- Quan em feia riure, sempre feia pallassades per fer-me riure. Un dia em va regalar un nas de pallassa, encara el tinc perquè m’agrada molt. Mama, no vull que en Carles sigui mort. Vull que torni a casa, que em torni a fer riure. Des que va morir, l’Albert està molt trist.

La mare va abraçar molt fort a Clàudia i va tornar a plorar. Uns moments després, va dir a la seva filla que tots aquells records, que totes les coses que havia compartit amb en Carles, la mantindrien unida a ell per sempre. Que quan volgués tanqués els ulls i el recordaria rient al seu costat.

- Vull plorar, mama.
- Plora, filla, plora tant com vulguis.

La Clàudia seguia abraçada a la seva mare, aquelles abraçades la consolaven moltíssim.
- Mama!
- Digues, filla.
- ¿Tu també et moriràs?
- Clàudia, tots ens morirem un dia o altre, i jo també, però per ara no tinc cap pressa. ¿Saps què hem de fer?
- Què?
- Doncs, passar-ho tan bé com puguem, estimar-nos molt i molt, jugar, abraçar-nos, besar, riure, dir que ens estimem...
- Ui! Això de dir que ens estimes ja ho fas tant que fins i tot et fas una mica pesada, mama.
- Què vol dir això? Dir-me pesada a mi! Ara veuràs!

La Clàudia ja sabia què passaria llavors: la seva mare li faria un munt de pessigolles i riurien juntes fins cansar-se.

2 comentaris:

  1. Neeeeeeeeenes, quin ritme que porteu!
    Quan parles del dol i els nens, penso, pobrets. Si a nosaltres ens costa acceptar la mort, imagina’t a ells. N’hi ha que et marquen per tota la vida. Ho he passat tant malament, he perdut a tants bons amics que... se’m fa difícil conviure amb la mort. Sempre inesperada... és molt fort. Molt. Costa pair-ho i més si són petitons...
    Espero que la Clàudia i l'Albert tornin a somriure molt aviat.

    ResponElimina
  2. Hola, hola, hola...
    El ritme és ara més alt perquè teníem articles guardats i els hem programat perquè es vagin publicant automàticament; però em sembla que demà-passat ja anirem a un article per dia (de totes maneres tingues en compte que en som dues i això es nota molt, moltíssim).

    Aquesta història (que ara reescriuria perquè s'ha de polir) la vaig escriure arran de la mort per accident domèstic d'un amic dels meus fills.
    He canviat els noms i la manera com va marxar el noi que tenia només quinze anys.

    El que t'he de dir és que m'ha sorprés gratament com han gestionat el dol els nois, els amics del germà mort. No el van deixar ni un instant, van plorar amb ell dies i dies, l'acompanyaven a tot arreu.
    Tots són de l'esplai de Sant Pacià a Sant Andreu (el meu fill és monitor allà i la meva filla hi va encara com a nena) i els monitors han fet un treball amb els nens i nenes de l'esplai fantàstic.
    Tant als campaments com a les colònies li van fer homenatges, parlant d'ell, recordant anècdotes, rient, plorant,...
    El més important, penso jo, és que puguin expressar el que tenen dins i, sobretot, que es pugui plorar amb llibertat.
    Ara, tant els meus fills com els germans del Carles tornen a somriure; però evidentment tots em quedat marcats per aquesta tragèdia que ens ha fet crèixer emocionalment.

    T'entenc molt bé quan dius que se't fa difícil conviure amb la mort, però també sé que és per ella que hem d'aprendre a viure, a estimar i a demostrar que estimem, a gaudir de les persones que ens envolten, dels animals i a relativitzar més.

    Apa!! Gairebé és més llarg el comentari que l'article i això que avui era llarg.

    Una immensa i càlida abraçada,

    ResponElimina